Art i ciutat: Soterranis, cripta, vitralls i retaules de la Catedral Nova de Lleida.

11 d’abr. 2014, 3:28 publicada per Web Ateneu
S´inicia la visita d´aquest edifici de la Catedral Nova, nascut arrel d´haver estat tancada al culte la Seu Antiga en ser convertida en caserna militar l´any 1707, per ordre del rei Borbó FelipV.

Si bé les funcions de la catedral en principi foren traslladades a l´esglèsia de Sant LLorenç, el Capítol insistí prop del nou rei Ferran VI demanant que la nova catedral fos construïda en el mateix solar de Sant LLoreç, afegint els de les places de Sant Josep i de sant Llorenç.

No obstant això, restà sense dur-se a terme l´esmentada construcció, donada la seva situació entre els dos turons de la ciutat, la qual cosa fou considerada negativa, per ser lloc extremadament vulnerable en cas de ser-ne atacada la ciutat, creient que el lloc més idoni per a construir-la seria la part baixa de la ciutat, afavorida pel seu lloc estratègic, eix d´obligat pas en els desplaçaments Madrid-Baix Ebre.

Mort el rei Ferran VI, el substituirà Carles III. El Capítol, aprofitant el seu pas per la ciutat de Lleida , li insistirà en la necessitat de la nova Catedral, i, un cop coneguda la situació real de l´esglèsia lleidatana, a través del Memorial que li feu arribar el Marqués d´Esquilache, així com de la profanació de la Seu Antiga, donarà el seu vist i plau per a la seva nova construcció.

Serà el bisbe Gregorio Galindo qui proposarà l´inici de les obres de la nova Catedral, a expenses dels bens eclesiàstics, entretant arribessin els mitjans des de la Corona, destacant a la vegada l´interès del Papa Benet IV emitint Bula, per mitjans de la qual es concedirà determinats bens eclesitàstics per a la nova construcció.

Baix el projecte de Pedro Ramon Cermeño, s´iniciarà en el lloc escollit de l´eix, l´enderroc del mercat del blat de la ciutat, l´Almodí, el convent de la Mercè i 
nombroses cases de l´entorn. Si bé des de la Cort, la dirección facultativa dels treballs será encomanada a Francesco Sabatini, arquitecte i home de total confiança de Carles III. I será l´any 1716 quan es colocarà la primera pedra pel bisbe Manuel Matías Pedrejón.

Deguda la topografía del terreny, a fi d´evitar els desnivells, a l´hora de la realitat s´haurà d´experimentar determinades variacions respecte al projecte inicial, donat que per lo vist, en ser-ne redactat a Barcelona eren desconeixedors de l´esmentada topografía.

No es podrá construir l´escalinata central prevista, donat que l´edifici de l´Hospital de Santa Maria no ho permetrà. Igualment es precindirà de la gran plaça d'enfront la catedral.

Es construirán dues escales laterals que conduiran a tres arcades de mig punt , tancades amb reixes de ferro i dalt la portada principal hi será col.locat l´escut dels Borbons, una creu; i acabarà amb les dues torres i diverses finestres rectangulars en els murs. La pedra será portada d´Ascó,, Curullada i Vinaixa, en barques des del riu, gràcies a un contracte amb l´Hospital de Santa Maria.

A la Seu Antiga, el dret de campanes quedarà pel Capítol, com a lligam entre les dues catedrals, i sempre sonaran des de la Seu Antiga, donat que l´edificació nova no en té.

La consagració tindrà lloc el 28 de maig de 1781, baix l´advocació de l´Assumpció de la Nostra Senyora, havent fet una bona aportació económica el bisbe Joaquín Sánchez Ferragudo, encarregant a Lluís Valadier, de Roma, les grans ànfores per els Sant Olis, desaparegudes durant l´expoli de la Guerra del Francès.

Essent l´any 1782, la Catedral sofrirà un incendi, ocasionant la crema del gran retaule Major, de l´escultor Joan Adam, atribuïnt-se l´esmentat incendi a l'escultor del Rei, encarregat de realizar l´altar, el qual considerà no rebre un salari just.

Com a conseqüència de tot això, es blanquejarà tot l´interior de l´edifici, al temps que es refaran els vitralls realitzats en el seu momento pel cristaller català Francesc Saladrigues.

Un nou incendi es produirà l´any 1808, ocasionat per les tropes franceses, essent saquejada tota la catedral.

I es repetirà l´incendi, en 1936, ocasionat pels “Aguiluchos”, camí d´Aragó. L´extraordinària actuació de quatre lleidatans il.lustres salvaran els tapissos i 
determinats objectes litúrgics. El culte es tornarà a l´esglèsia de Sant Llorenç fins el 28 de setembre de 1955, data en que la catedral Nova, beneIda pel bisbe Aurelio del Pino Gómez, s´obrirà de nou.

Durant el recorregut per l´interior, observarem tres grans naus separades per arcs de mig punt sobre capitells corintis, el creuer, un àbsid semiciercular a la capçelera del temple, amb pintures de Serra Santa, reoresentant el dogma de l´Assumpció de Maria Santíssima.

Un baldaquí, penjant de cadenes sobre l´altar, essent una llàstima el fet que priva de veure, en part, les pintures de Serra Santa. La bóveda del presbiteri amb un recull temàtic del regnat de la Verge sobre la totalitat de la creacio. Amb el Crist Crucificat presidint el presbiteri. I, als peus del temple, l´Atri, obert a l´exterior a través dels tres grans arcs de la façana principal.

Els vitralls, obra de Jeroni Granell i Manresa, destacant a part del vidre, els intensos colors roig i blau, així com el seu dibuix. Hi són reproduïdes composicions referents a la Immaculada Concepció, i a l´Assumpció de la nostra Senyora. En la nau central es disposa la composició de Maria com Mitjancera de totes les gràcies.

En les façanes laterals i de la girola, es desenvolupen diferents episodis de la vida de la Verge. Des de l´inici de la nau lateral dreta, passant per la girola fins finalitzar en el primer finestral de la nau esquerre. El neixement de la Verge, Presentació en el temple, Desposori de la Mare de Déu amb Sant Josep, l´Aanunciació, la Visitació, Neixement de Jesús, Presentació de Jesús en el temple, Sagrada Família, Jesús entre els doctors, Les bodes de Canaà, Crucifixió, Nostra Senyora dels Dolors, l´Ascensió del Senyor i l´Avinguda de l ´Esperit Sant.

El Cor actual procedeix de l´esglèsialé de Sant Marc, de Toledo, destacant en el respatller de la cadira episcopal, la representació d´una creu, i en la part superior dues persones resant agenollades davant un àngel.

I seguirem gaudint de les Capelles de Santa Cecília, Sant Anastasi, la Sagrada Família, l´Anunciació, la del Calvari, la de Sant Josep, i la Nostra senyora de Montserrat, essent el retaule més ben acabat de la catedral, de 1955, projectat per Lluís Doménech Torres. Realitzat per Ramon Borràs, comptant amb unes extraordinàries pintures de Josep Obiols Palau, reataule d´estil renaixement I neoclàssic. En el centre del camarí hi és ubicada la Verge de Montserrat.

Una de les visites més novedoses i que ha despertat més interés, ha estat l´efectuada a la CRIPTA. L´entrada s´ha efectuat aixecant unes reixes existentes davant la Capella de Sant Anastasi, baixant per una escala d´un metre i mig d´amplada i vint esgraons de pedra. Excavada a la roca arenisca oligocènica que ha servit de base a la Catedral. Subdividida en quatre cambres rectangulars, cobertes de volta de canó, comunicades entre sí. A la banda de les tres primeres hi ha cossos de nou nínxols superposats de tres en tres, on hi eren totes les restes humanes i materials exumats.

El loc era una part d´una sitja d´alguna construcció anterior a l´edificació de la Catedral que fou tallada per fer la cripta. Quan la Guerra Civil, l´any 1936, les sepultures de la dita cripta foren profanades, i moltes quedaren despullades, les restes de les quals quedaren escampades pel terra.

Fou en el nixo nº6 del departamento B, segon de la cripta, on hi aparegué una caixa de fusta de faig, desclavada, la qual en el seu interior contenia cossos humans, el botó d´un anell amb una gemma cristalina, fragments de roba i diversos metalls. Examinat el citat contingut per l´antropòleg Guerrero Sala i diversos metges, els ossos correspondrien a tres persones: una dona i dos homes, arribant a la conclusió de pertanyer al rei Alfons el Benigne, la reina Elionor i el seu fill, l´infant Ferran.

L'arqueòleg Joan Ramón González Pérez, qui en el dia d´avui ha conduït personalment aquesta visita i ha realitzat les pertinents explicacions, actuà en el seu 
moment, com a director de l´excavació de la cripta.

Algons el Benigne, nascut a Nàpols i home Amorós, el regnat del qual se situà entre dos grans i llargs regnats, el del seu pare Jaume II, i el del seu fill Pere el Cerimoniós, rebé al Palau Real de la Suda, per part del seu pare, el Comtat d´Urgell i Vescomtat d´Ager, casant-se tot seguit amb Teresa d´Entença, davant l'altar Major de la Seu Vella. A la mort del seu pare fou coronat, als 20 anys, rei d´Aragó, València, Sardenya, Córcega I Comte de Barcelona.

Vidu de Teresa d´Entença, tornà a casar amb Elionor de Castella. 

Poc abans d´haver estat coronat Rei, residí a Lleida més de 15 dies. Al mateix any hi visquè del 27 de maig al 27 de juny i del 21 de noviembre al 2 de desembre. L´any 1330 hi romangué 4 mesos. Per tant, és evident que sentía una gran estima per la ciutat de Lleida.

Signà un edicte l´any 1322 pel qual es proclamava patró i especial protector dels Framenors i tots els seus convents de la Corona d´Aragó. Si bé havia jurat que elegiría sepultura a Santes Creus, anys després aconseguí del Sant Pare que l´exonerés d´aquell jurament, i l´any 1333, mitjançant testament, ordenà que el seu cos, amb hàbit franciscà, fos sepultat a ll´esglèsia del monestir de Sant Francesc, de Lleida.

Estant molt greu, la reina Elionor fugí cap a Castellà, temerosa de possibles represàlies per part dels seus fillastres, i l´abandonà. Essent acompanyat a l´hora del seu òbit pels seus oncles, l´Infant de Ribagorça I el comte de Prades.

L hereu de la Corona, Pere, assabentat del cas, donà ordre que el cadáver fos traslladat a Lleida, en cumpliment del desig del seu pare, cosa que fins al cap de 33 anys no seria fet . Llavors, fou enterrat en panteó de marbre, juntament amb les restes de la reina Elionor, morta als 49 ans, estrangulada per ordre del seu propi nebot, Pere el Cruel, rei de Castella. 

Així mateix, seria enterrat al presbiteri l´infant Ferran, fill d´ambdos monarques, després d´haver estat mort assessinat per incitació d´Enric de Trastamara, quan es trobava al palau reial de Burriana, com a invitat de Pere III el Cerimoniós.

El 9 de maig de 1646, enderrocat el Monastir de Framenors, quan la Guerra dels Segadors, els tres cossos esmentats foren traslladats a la Seu Vella, dins d´una caixa de fusta. Un nou trasllat es produí, a l´esglèsia de Sant LLorenç, a la capella del retaule de Santa Llúcia, l´any 1773, a conseqüència de la Guerra de Successió. El següent trasllat será des de l´esglèsia de Sant Llorenç a la Catedral Nova, en els nixos de la cripta. I, per fi, les despulles reials retornaran a la Seu Vella el 26 d´octubre de 1986, on romandràn en el sepulcre de pedra, projectat i dissenyat per l ´arquitecte Josep Àngel Corella i construït per l´escultor Victor M. Pallarés i Caballlé.

Continuant visita s´ha baixat a un soterrani a través de la Sacristia, a una gran sala amb canaleres i consegüents bòvedes. Parada especial s´ha efectuat davant la Mare de Déu del Blau, on la historiadora Esther Balasch ha realitzat una exhaustiva explicació davant la Verge dempeus, que subjecta per una banda l´infant Jesús al braç esquerre, i, per l´altra, un colom a la mà dreta. Trobant-se instal.lada a l´altar Major des del 2001, a la boca del presbiteri. Obra de Jordi Safont, l´artista més innovador del seu temps, i el seu ajudant Bertran de la Borda.

Col.locada en 1447 al mainel de la porta dels Apóstols de la Seu Vella, des d´allí ha estat ubicada en diferents llocs, entre ells el 1839 presidí el retaule a l'esglèsia de Sant Pau, de Lleida. És coneguda per la Mare de Déu del Blau, donat que en la seva front hi quedà marcat a conseqüència d´un cop de maçeta realitzat pel seu autor, en considerar que el seu ajudant li prenia protagonisme en la perfecció de l´obra.

És coneguda també com Mare de Déu dela Coloma, Mare de Déu del Miracle etc. Simbòlicament, representa la connexió dela Seu Vella i la Catedral Nova.
Comments